divendres, 24 de juny del 2016

Breu crònica d'una jornada particular1


Dissabte 18. 10:00 am hora de ustedes que dirien a Nicaragua. Conduits-seduïts pel Mestre de cerimònies Manel Mezquita, editor del periòdic-e eldimoni.com, una quarantena de persones -38 exactament1- iniciem una jornada insòlita. Insòlita pel tema -l'alfabetització a Nicaragua/30 anys de solidaritat des dels municipis catalans-, fora de qualsevol agenda pública o interès a dreta i esquerra, i per les circumstàncies -que ara no venen al cas-. Malgrat tot, un titular: passió i compromís.

2 blocs, separats per un cafè
Un primer, més institucional, centrat en el paper del municipalisme català en la cooperació amb l'alfabetització a Nicaragua i, després del cafè, un segon centrat en el present i el futur de l'ofensiva final que vol declarar la Nicaragua indígena territori lliure d'analfabetisme. Prèviament unes paraules de presentació de Sebas Parra -representant l'AEPCFA-, Josep Sagarra -secretari i representant el FCCD- i Cristóbal Sánchez -regidor de Cooperació i representant de l'Ajuntament de Girona-. I seguidament la Victòria Planas, responsable de projectes de l'àrea d'Amèrica Llatina i de la Unitat d'Avaluació del Fons Català, ens va dibuixar el paper dels municipis catalans en matèria de cooperació amb l'alfabetització al llarg dels últims trenta anys i, molt especialment, a partir de la introducció a Nicaragua del mètode audiovisual d'alfabetització Yo, sí puedo l'any 2005, coincidint amb el 30 aniversari de la Croada Nacional d'Alfabetització, aquella gesta pedagògica, logística i política que va enamorar mig món. Va tornar a recordar-nos que gràcies a la voluntat política d'una vintena llarga d'ajuntaments catalans2 va ser possible la dotació de generadors als punts d'alfabetització localitzats en indrets sense energia elèctrica i la consegüent alfabetització de milers de persones. I tancant aquest primer bloc, el mestre de cerimònies va llegir un fragment d'El sueño que fue. Un relato sobre la alfabetización en Nicaragu3a a mena de just homenatge a aquesta experiència solidària municipalista.

  El segon bloc va regirar radicalment el clima de la trobada inundant-lo de memòria i d'afecte. El va obrir l'Emilia Bassols, que amb el seu company Robert Manera (q.e.p.d.), van ser els primers cooperants a la RAAN1 a finals de 20082, i va explicar la seva inoblidable experiència a Wiwinak, una allunyada comunitat miskita Río Coco amunt. A continuació vam visionar un vídeo editat per l'AEPCFA que ens havia arribat de Nicaragua uns dies abans. Un vídeo d'homenatge a l'Emilia i en Robert que explicava la marxa d'una brigada de joves universitaris per participar en l'ofensiva final de l'alfabetització de les comunitats ramas de la Reserva Índio Maíz, una brigada que portarà el nom dels nostres cooperants que van obrir camí aviat farà una dècada. Vam viure moments d'una forta emoció acompanyats per una intensa pluja que ens recordava aquelles brisitas nicaragüenques tan familiars a la costa atlàntica. Va tancar aquest espai d'experiències i de testimonis de cooperants en l’acompanyament al procés d’alfabetització a la Nicaragua indígena la Victoria Soto, que amb la Teresa López i la Lorena García, totes tres d'Andalusia, son, fins avui, les últimes cooperants a la RAAS3, concretament a l'Illa de Rama Cay del municipi de Bluefields, agermanat amb la Ciutat de Girona, l'assentament més rellevant de la comunitat indígena rama. Les últimes per poc temps, doncs avui dilluns mentre redacto aquestes notes surt cap a Nicaragua l'Alberto Alcántara, de Cornellà de Llobregat, a participar durant tres mesos en l'ofensiva final de l'alfabetització en Tiktik Kaanu, una comunitat indígena rama ubicada al sur de Bluefields. La Victoria ens va enamorar amb la seva vitalitat, la seva passió i el seu compromís. Les seves últimes paraules ens estalvien més comentaris: «... La ilusión de ser joven e ir a otro país con otra cultura, y encontrar otros jóvenes como tu ilusionados en luchar por cambiar su país, es lo que te hace enamorarte de todo ello. Es trabajando en proyectos como éste y con gente como ésta que siguen tomando valor las palabras enamorar, revolución y solidaridad. Los jóvenes debemos tomar el relevo y mirar hacia el horizonte. Ah, y no olvidarse nunca de “que se rinda tu madre”1...».

Propostes solidàries per demà mateix
La part final de la Jornada es va dedicar a la presentació de les propostes de cooperació i sensibilització, relacionades amb l'alfabetització de les comunitats indígenes de la RAAS, preparades per Sebas Parra i Àngel Vázquez, és a dir, el full de ruta, que es diu ara, de la ofensiva final que vol assentar les bases per aconseguir, també a les comunitats indígenes, un futur culte i alfabetitzat. Resumidament les propostes són aquestes:
Cooperació amb l'Ofensiva Final
1) aportació econòmica al projecte 2913 del FCCD, Extensió de la cobertura de l'alfabetització a les comunitats rames de Bluefields, RAAS
2) adquisició d'exemplars del llibre El sueño que fue. Un relato sobre la alfabetización en Nicaragua. S'està preparant un operatiu per tal de facilitar les adquisicions.
3) Crida a possibles cooperants que puguin viure entre 3 a 5 mesos en la comunitat
Sensibilització2
1) organització d'activitats en el municipi sobre l'Ofensiva final, els analfabetismes, l'alfabetització i la protecció de les llengües indígenes i el paper de la cooperació dels municipis catalans3
2) col·laboració amb el futur Fons documental Bluefields/NIC de l'Ajuntament de Girona, amb aportacions, difusió,... S'està preparant un document explicatiu del projecte.
3) divulgació de les conclusions de la Jornada d'avui
Una roda de paraules va aportar algunes idees com aquestes:
- Combatre la oscurana4 en sentit real és probablement la millor cooperació que es pot fer amb un poble.
- L’alfabetització no estava ni està a les agendes públiques. No interessa gaire als poders econòmics capitalistes un món alfabetitzat. 
- Hay que pasar por la vida dejando algo. No se puede pasar por ahí, sin más (recollit d'un dels vídeos) 
- Comunitats extremadament pobres, patint fam i manca de les condicions bàsiques per a una vida digna, allò primer que demandaven era l'alfabetització... com s'explica això? Resposta d'un líder de Quilalí: Los frijoles duran un día, la conciencia dura toda la vida.    
- La historia no escribe, se hace con el caminar haciendo cosas a favor de la Humanidad.  
- Els analfabetismes estan en la base de les desigualtats. 
- Cal impulsar l'alfabetització política entre els col·lectius de persones immigrades procedents d'Hondures, país fronterer amb Nicaragua però amb nivells de violència i exclusió molt diferents, per tal que prenguin consciència de les causes -violència estructural fonamentalment- del seu exili.
- És important col·laborar en la creació del Fons Documental Girona – Bluefields per tot el que representa de recollida i difusió del patrimoni escrit i els trossets de cor de trenta anys i més de cooperació. Que aquest llegat recordi una història irrepetible i pugui impulsar-ne de noves en les generacions futures. 
L'hora dels adéus                                                                                                                              I som al final. Sebas Parra agraeix la presència de tants amics i amigues1, la feina del mestre de cerimònies, la relatora -Pilar Parra- i totes les persones que han treballat en l'organització de la Jornada i comunica el seu comiat simbòlic coincidint amb la declaració de la Nicaragua indígena Territori Lliure d'Analfabetisme, segurament el proper 23 d'agost... 
I ja la cloenda, amb el visionat d'un fragment del vídeo «Girona ciutat solidària», editat per l'Ajuntament de Girona, i una salutació última del regidor Cristobal Sánchez. Abraçades i sensacions d'haver viscut una particular jornada rica en memòria, afecte i ensenyances. La brisita ens continuava acompanyant xiuxiuejant-nos que «no és un adéu per sempre, és sols l’adéu per un instant, el cercle refarem i fins potser serà més gran»....

Sebas Parra, juny de 2016

P/S.- No cal dir que aquestes ratlles no són cap acta o resum fidel de la trobada. Com anuncia el títol són una particular crònica d'una jornada ben particular. Ni més ni menys...
NOTES.-
1- (Que a ningú li passi pel cap qualsevol semblança amb Una giornata particolare d'Ettore Scola: tot el contrari... Si la guardonada pel·li italiana denúncia la perversió d'uns valors, propis del feixisme, que per la força de la repressió poden arribar a transformar la visió del món i la pròpia vida personal en el camí de la unidad de destino en lo universal que postulaven els falangistes d'aquí, la nostra particular jornada volia celebrar una altra gran victòria sobre l'analfabetisme i, com les victòries tenen noms i cognoms, volia destacar el paper dels nostres ajuntaments cooperant amb aquesta justa causa. I tot plegat, en el nostre cas, per tal de visualitzar uns valors personals i comunitaris arrelats en la solidaritat, la justícia i el respecte als Drets Humans en general i el dret a l'educació en particular. A les antípodes, doncs, dels valors feixistes de la pel·li. Certament, a la nostra jornada vam parlar de persones analfabetes, especialment de dones analfabetes -dos de cada tres persones que no saben llegir i escriure arreu del món són dones- i, per tant, vam recordar les vides d'homes i dones marginats, víctimes del patriarcat i les desigualtats socials que generen sistemes com els que suporten els protagonistes que viuen jornades particulars a l'Itàlia del 38 o a qualsevol país empobrit d'avui... però com dèiem, l'alliberament que proposen els feixismes de tota mena -pur analfabetisme polític envoltat d'odi i de por- i l'alfabetització crítica feta Revolució personal i social -envoltada d'amor i generositat- representen camins en direccions contràries. Ara i aquí no calen gaires discursos més, ho patim en carn pròpia. Disculpeu l'excurs fruit del temps electoral en que vam celebrar la jornada...) 
2- Llistat d'assistència en annex.
3- Alella, Badalona, Castellbisbal, Celrà, El Masnou, Esplugues de Llobregat, Girona, Granollers, La Fatarella, La Seu d'Urgell, Les Cabanyes, Malgrat de Mar, Molins de Rei, Montcada i Reixac, Roquetes, Rubí, Sant Boi de Llobregat, Sant Joan de Vilatorrada, Sant Pere de Ribes, Santa Coloma de Gramenet, Santa Maria de Palautordera, Subirats, Torroella de Montgrí i Vilafranca del Penedès. Caldria afegir també la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. I els Ajuntaments de Cornellà de Llobregat i L'Hospitalet de Llobregat que van cooperar directament amb l'AEPCFA.
4- p. 233 del capítol titolat «Los alcaldes con corazón en el pecho». Escriu Sebas Parra: «... Orlando Pineda hace un merecidísimo elogio a los alcaldes nicaragüenses por su decidido apoyo a la alfabetización de sus pueblos, especialmente en el tiempo del pilotaje y la generalización del Yo, sí puedo, y yo me sumo sin reservas y con gran satisfacción (…) Y dicho esto, quiero extender ese elogio a muchas alcaldías catalanas que, salvando las distancias, muchas ciertamente, han venido apoyando también, desde los primeros consistorios posteriores a la dictadura franquista, tanto la alfabetización y la educación de las personas adultas de sus municipios como la cooperación con las alcaldías nicaragüenses en esta materia (…) quiero dejar escritos aquí dos nombres que podrían ejemplarizar a muchos más: Jaume Soler, alcalde de Arbúcies, y Salvador Sunyer, alcalde de Salt. Del primero se habla en diversas ocasiones a lo largo de estas páginas, por lo que no me voy a detener. Decir solo que Jaume, Nic, es una referencia fundamental para entender las relaciones entre Nicaragua y Cataluña por haber sido y ser todavía hoy su animador más apasionado y comprometido. Salvador Suñer es un caso bien diferente. No llegó a viajar nunca a Nicaragua y no le imagino dando vivas a la Revolución Sandinista agarrando una pancarta o una bandera roja y negra. Pero para mí, ello no tiene ninguna importancia. Quiero decir que con otro estilo y con otra sensibilidad, Salvador Sunyer, Maestro de maestros que es y alcalde de todas y todos que fue, estuvo siempre a la orden a la hora de acoger los proyectos —las locuras, que diría el Maestro Pineda— que le llegaban de la Escuela de adultos de Salt, que le llegaban de la Comisión de hermanamiento Salt-Quilalí o que le llegaban de otras alcaldías solidarias con Nicaragua y su Alfabetización. El FCCD, el Fons Catalán que dice Orlando, órgano que gestiona la cooperación para el desarrollo en el ámbito municipalista catalán, se creó en Salt, en un acto presidido por su alcalde, Salvador Sunyer -aviat farà 30 anys, exactament el 5 de juliol de 1986-. Naturalmente, este hecho no es fruto de ninguna casualidad (…) He citado estos dos casos, próximos, y que conozco mejor, pero no son ni mucho menos los únicos: los cientos y cientos de puntos del Yo, sí puedo que se abrieron alimentados por un generador financiado por las alcaldías catalanas fueron un testimonio de esta cooperación entre los ayuntamientos de nuestros pueblos hermanos. Con esos generadores, el “convirtiendo la oscurana en claridad” dejó de ser una linda metáfora del Himno de la Alfabetización para convertirse en una realidad bien tangible. ¡Que vivan, pues, esos alcaldes, los unos y los otros, con tanto corazón en pecho!...”.
5- Región Autónoma del Atlántico Norte.
6- Al bloc de l'AEPCFA-Girona <http://aepcfagirona.blogspot.com.es/>, 24-11-2008, es pot llegir: «... PUENTE SOLIDARIO CATALUNYA-RAAN. Unas semanas después del regreso a Vilafranca del Penedès, Catalunya, de Montse Saumell, después de una larga y provechosa estancia en Puerto Cabezas-Bilwi, el próximo viernes 17 marcha Joan Colomer, de AEPCFA-Girona, para compartir por mes y medio el arranque del Yang Lika Sipsna en el Río Coco y otros lugares de la RAAN. Unos días después, el día 29, marchan Emilia Bassols y Robert Manera, los primeros cooperantes de esta nueva etapa que esperamos culmine con la erradicación del analfabetismo en aquella olvidada región. Parece que con impaciente paciencia se va construyendo ese puente solidario entre los pueblos de Catalunya y la RAAN que nos ayudará a conocernos mejor y cooperar, enseñando y aprendiendo, en beneficio de sus gentes.
Desde aquí transmitimos el llamado que nos hace el Maestro Pineda invitando a maestras y maestros jubilados o cualquier persona relacionada con la educación en una situación que le permita marchar por un período de tres meses o más para cooperar en la coordinación de la alfabetización en un núcleo de comunidades del Río Coco. Nos dice Orlando que “tendrán su arroz, sus frijoles, su huevo y todo el amor del mundo (…) y sobretodo tendrán una gran oportunidad de ser verdaderamente felices al darlo todo sin esperar nada a cambio…
.
7-  Región Autónoma del Atlántico Sur.
8- Leonel Rugama nació en el Valle de Matapalos, Estelí, el 27 de marzo de 1949. Ingresó a los once años al Seminario en Managua, donde realizó sus primeros estudios. Después de graduarse de bachiller, tomó conciencia de la necesidad de cambiar el sistema opresivo del régimen somocista y empezó a luchar hasta que dio su vida para que Nicaragua finalmente fuera liberada, cuando solo contaba veinte años de edad.
El 15 de enero de 1970, 300 guardias somocistas rodearon la casa clandestina situada junto al Cementerio Oriental de Managua, donde estaba reunida una célula guerrillera del FSLN. Llevaron una tanqueta, un helicóptero y dispararon hasta destruir la casa. Fueron tres horas de intenso fuego. Somoza, como solía hacer habitualmente, ordenó a un canal de televisión que transmitiera en vivo el combate, para que sirviera de escarmiento público y de advertencia a los simpatizantes de las guerrillas. Pero miles de nicaragüenses veían en sus pantallas como, una y otra vez, las tanquetas retrocedían ante la escasa pero feroz resistencia desde la casa. Miles de personas vieron aquel combate desigual. En la casa solo había tres muchachos: Roger Núñez Dávila, de18 años; Mauricio Hernández Baldizón, de 19, y Leonel Rugama Rugama, de 20. Charneleados, heridos, desangrándose, cantaron el Himno Nacional. Y cuando la guardia les gritó “¡Ríndanse!”, Rugama rugió su último poema: “¡Qué se rinda tu madre!”. El grito que se oyó por la televisión penetró en la conciencia de millares de nicaragüenses. Pocos minutos después, el cuerpo del poeta quedó como un colador ensangrentado. Leonel quedó sereno y casi sonriente. Vivió feliz lo que había escrito: “La entrega de nuestra vida orientada a la liberación del pueblo representa nuestra muerte, pero con ella estamos dando vida”. El párroco del barrio Larreynaga, padre Francisco Mejía (tío de los hermanos Mejía Godoy), fue al lugar y pidió a la guardia: “¡Respeten sus vidas!”. Por eso cayó preso y fue torturado. La guardia se llevó de la casa más libros que armas. También se llevaron la Biblia de Leonel Rugama. En: El sueño que fue. Un relato sobre la alfabetización en Nicaragua. p. 60.   
9- L'objectiu general de la sensibilització seria fer visible la cooperació municipalista catalana en l'alfabetització de les comunitats indígenes nicaragüenques destacant el que representa:  
de suport a les llengües minoritàries, minoritzades o en perill d'extinció  
d'obertura de vies reals i efectives de desenvolupament en matèria de producció d'aliments, cercant una dieta equilibrada, atenció a la salut i millora del medi ambient  
d'estimulació de millors relacions dels governs -territorial, regional i nacional- amb les comunitats indígenes i el reconeixement dels seus drets i opcions de benestar
de millora de l'autoestima individual i col·lectiva de les comunitats indígenes 
10- L'objectiu general de les accions seria la sensibilització envers el dret a l'educació de tothom i la necessitat d'eradicar els analfabetismes arreu destacant:  
la relació analfabetisme/pobresa/gènere/minories  
la urgència, la necessitat, la justícia i el valor de l'alfabetització
la situació dels analfabetismes a casa nostra: l'analfabetisme funcional/l'analfabetisme digital/l'analfabetisme polític...                                                                                                              
11- Fa referència a una estrofa de l'Himne de l'Alfabetització, que amb lletra i música de Carlos Mejía Godoy és, des de l'any 2009, l'Himne de la Educació en Nicaragua: «...Todo el pueblo a la Cruzada Nacional / Ganaremos el destino / de ser hijos de Sandino / convirtiendo la oscurana en claridad...»   
12- Amics i amigues brigadistes i cooperants de l'alfabetització, de Torroella, de Salt, d'Arbúcies, de Girona, de Barcelona, de Cornellà, de Santa Eugènia de Ter, de Celrà, de Banyoles, de Vilafranca, d'Esplugues,... gent de SOARPAL, de la Comissió de Salt-Quilalí, de les Brigades CNA30 i CNA35, de la Mallola, de la Casa de Nicaragua, de los Amigos de Puerto, de l'Agenda Llatinoamericana, de l'Escuelita del barri managua de San Judas, de la Guerrilla Comunicacional i del dimoni.com, d'aquí i d'allà, del nord i del sud... i, sempre, acompanyats d'un infògraf solidari i humil....
 Annex: Assistència Jornada 18-J
nº- nom / organització/municipi
1- Agustí, Francesc / Brigadista AEPCFA-Girona / Torroella de Montgrí
2- Bassols, Emilia / 1ª Cooperant catalana AEPCFA Río Coco, RAAN / Sant Esteve d'en Bas
3- Benavent, Mª Antònia / SOARPAL / Arbúcies
4- Blanch, Miquel / Internacionalista solidari amb Nicaragua i l'Alfabetització / Girona
5- Caballé, Pep / Infògraf solidari i Brigadista AEPCFA-Girona / Sant Gregori
6- Carbó, Carme / Comissió d'agermanament Salt-Quilalí / Salt
7- Casanova, Empar / Brigadista AEPCFA-Girona / Santa Eugènia de Ter
8- Castanyer, Quico / SOARPAL / Arbúcies
9- Colomer, Joan / Brigadista AEPCFA-Girona / Girona
10- Font, Enric / Brigadista President Casa Nicaragua BCN / Barcelona
11- Font, Roser / Brigadista AEPCFA-Girona / Regidora Ajuntament Torroella de Montgrí
12- Gironès, Margarida / Comissió d'agermanament Salt-Quilalí / Salt
13- López, Dolors / La Guerrilla Comunicacional /Banyoles
14- Macaya, Ramon / Brigadista CNA35 i resident a Nicaragua / Santa Eugènia de Ter
15- Martin, Lola / Autora de Pequeñas historias para gente sin edad / Torroella de Montgrí
16- Merino, Tina / Cap de la Brigada AEPCFA La Mallola / Esplugues de Llobregat
17- Mezquita, Manel / Editor del periòdic-e eldimoni.com / Santa Eugènia de Ter
18- Miró, Cisco / Editor del bloc http://llatinoamericana.blogspot.com.es / Vilobí d'Onyar
19- Morera, Concepció / Brigadista AEPCFA-Girona / Girona
20- Nierga Delfí / Brigadista AEPCFA-Girona / Salt
21- Otalora, Genís / Responsable AEPCFA-BCN / Cornellà de Llobregat
22- Parra, Pilar / Brigadista AEPCFA-Girona / Salt
23- Parra, Sebas / Responsable AEPCFA-Girona / Santa Eugènia de Ter
24- Planas, Jordi / Agenda Llatinoamericana / Girona
25- Planas, Victòria / Responsable projectes d'Amèrica Llatina FCCD / Barcelona
26- Planella, Montse / Àrea de cooperació de l'Ajuntament de Girona
27- Prieto, / Brigadista AEPCFA / Esplugues de Llobregat
28- Roca, Mercè / Regidora Ajuntament Girona
29- Sagarra, Josep / Secretari FCCD / Regidor Ajuntament Vallromanes
30- Sánchez Cristobal / Regidor de Cooperació Ajuntament Girona
31- Selma, Tutu
32- Soldevilla, Sònia / Brigadista / Osor
33- Soler, Jaume / SOARPAL / Arbúcies
34- Soto, Victoria / Cooperant AEPCFA Bluefields-Rama Cay, RAAS / Bujalance, Còrdova
35- Suárez, Juli / La Guerrilla Comunicacional /Banyoles
36- Vázquez, Àngel / Tècnic cooperació Ajuntament de Girona
37- Vázquez, Suso / AEPCFA-Girona / Cooperació Infermeria UdG / Girona
38- Zaro, Natàlia / Brigadista resident a Nicaragua projecte La Escuelita, Managua / Celrà
Imatges